Empelts i Penjalls

Quina és la diferència entre empelt i penjoll? T’han d’intervenir d’un penjoll i no et queda clar què és? En què es diferencia d’un empelt?

És una pregunta que molts pacients es fan, fins i tot molts sanitaris no saben la diferència entre tots dos, i és que és una cosa molt específic de la nostra especialitat, sobretot de la part reparadora de la Cirurgia Plàstica.

La diferència que sempre expliquem és que el penjoll està vascularitzat i l’empelt no, és a dir, el penjoll té el seu propi pedicle, amb la seva vena i la seva artèria. El penjoll es nodreix per si mateix i l’empelt es nodreix o rep la vascularització a la zona que el rep.

L’empelt està compost d’epidermis i dermis, és a dir, és molt fi, de manera que el farem servir quan falta només pell. Ex., En una cremada.

El penjoll està format per pell, teixit subcutani, i/o múscul, os… per això hi ha diversos tipus, però el que el defineix és que aporta volum i que porta el seu pedicle, com hem dit abans, de manera que el farem servir quan ens calgui cobrir una pèrdua de substància més gran, és a dir, tenim una ferida en la qual no podem enfrontar les vores i suturar, per exemple, un tumor de parts toves, ex. sarcoma, que a l’ressecar i donar-li marge ens deixa un gran espai sense cobrir, un altre exemple molt freqüent és una pèrdua de substància (os, múscul, pell …) després d’un accident de trànsit, molt comú en cama després d’un accident de moto. Són pèrdues de substància que amb l’empelt no les cobriríem, llavors necessitem d’un penjoll.

És a dir, no hi ha empelt amb pedicle, això el converteix en penjoll, per molt prim que sigui. Tampoc és correcte el terme d’empelt lliure, ja que tots ho són.

La zona donant, tant de l’empelt com del pedicle, és com el seu propi nom explica la que dóna, d’on prenem la cobertura. I en funció del que prenguem tindrà un tipus de cura o un altre. A l’igual que la zona receptora, curarem el penjoll i l’empelt de manera diferent.

D’altra banda, vam explicar que l’empelt acaba vascularizándose a l’nodrir-se dels gots de el lloc receptor, per això quan va bé, diem que està pres. Però no té el seu propi pedícul.

Hi ha dos tipus d’empelts, que és el que a vegades confon algunes persones.

• Empelts de pell parcial, IPP: porten epidermis i un gruix variable d’dermis, es contrauen més i hi ha més quantitat disponible per la qual cosa es poden cobrir grans ferides, ex. cremades de molt percentatge. La zona donant queda com una abrasió que amb cures dirigides epiteliza.
• Empelts de pell total, IPT: porten epidermis i dermis completa, són menys segurs, requereixen condicions més òptimes per a la seva supervivència, es contrauen menys, hi ha menys quantitat disponible, de manera que es limita el seu ús a ferides més petites. Se sol prendre en forma d’el·lipse, orientada de forma paral·lela a les línies de tensió de la pell, i la zona donant per tant es tanca de forma directa i comporta un altre tipus de cura.

Els penjolls, d’altra banda, hi ha de diversos tipus.

• Poden comportar com hem dit: pell, teixit subcutani, fàscia, múscul i / o os, en funció de la necessitat.
• I poden ser penjolls: locals o regionals, és a dir, cobreixen una zona pròxima a la ferida, es poden transposar, avançar, rotar, … perquè ens arribi bé la cobertura.
• I a distància o lliures, quan busquem una o diverses perforants, per dissecar aquests gots, aïllar-los, seccionar i portar al costat del nostre penjoll a la zona amb la pèrdua de substància, on haurem de unir els gots donants als receptors, una tècnica microquirúrgica molt més complexa.

 

A l’igual que la cirurgia d’un penjoll és més complexa, també ho és la seva postoperatori, de manera que els cirurgians hem d’estar molt pendents els primers dies de la vitalitat de l’penjoll.

En resum, vam triar un empelt o un penjoll, i el seu subtipus, en funció de la pèrdua de substància, la seqüela de el lloc donant i la morbimortalitat de l’pacient en funció de la seva qualitat de vida prèvia.